Si no fos en secret - Màrius Sampere i Passarell
Barcelona, Proa, 1999.
Fernando Pessoa - Biografia
Fernando Antonio Nogueira Pessoa va néixer a Lisboa el 13 de juny de 1888. El seu pare era cònsol de Durban i Pessoa va estar vivint allà entre 1896 i 1905. Va estar treballant com a traductor tècnic y els seus primers treballs estan escrits en anglès.
A Lisboa es va matricular l’any 1906 en el Curs Superior de Lletres però o va deixar un any més tard.
E 1914 va començar a escriure els primes poemes de les seves distintes personalitats dins de sí (heterònims).
Va col·laborar en diverses revistes culturals com Orpheu, Atena i O Presença.
L’únic llibre que es va publicar mentre ell vivia era Mensagem, en 1934.
Finalment va morir el 30 de novembre de 1935 a Lisboa amb 47 anys.Viajar! Perder países! - Fernando Pessoa
Viajar! Perder países!
¡Viajar! ¡Perder paises!
¡Ser otro constantemente,
Por el alma no tener raices
De vivir viendo solamente!
¡No pertenecer ni a mí!
¡Ir al frente, ir siguiendo
La ausencia de tener un fin,
Y el ansia de conseguirlo!
Viajar así es viaje.
Mas hágolo sin tener de mí
Más que el sueño del pasaje.
El resto es sólo tierra y cielo.
Viajar! Perder países!
Ser outro constantemente,
Por a alma não ter raízes
De viver de ver somente!
Não pertencer nem a mim!
Ir em frente, ir a seguir
A ausência de ter um fim,
E a ânsia de o conseguir!
Viajar assim é viagem.
Mas faço-o sem ter de meu
Mais que o sonho da passagem.
O resto é só terra e céu.
20-9-1933
Comentari:En aquest poema anomenat Viajar! Perder países! de Fernando Pessoa ens mostra una manera de viatjar, el que m’encantaria fer a mi. Viatjar i no parar de viatjar mai, no saber ni qui ets, res ni ningú t’atura i seguir sempre cap endavant.
No es mío, no es mío cuanto escribo... - Fernando Pessoa
No es mío, no es mío cuanto escribo...
No es mío, no es mío cuanto escribo.¿A quién lo debo?¿De quién soy el heraldo nato?¿Por qué, engañado,Juzgué ser mío lo que era mío?¿Quién más me lo dio?Pero, sea como fuere, si la suerteFuera que yo sea la muerteDe otra vida que en mí vive,Yo, el que estuveIlusionado toda esta vidaAparecida, Agradezco al que del polvo que soy Me levantó. (Y me hizo nube un momento Del pensamiento.) (Al de quién soy, erguido polvo, Sólo símbolo.) Comentari:
En aquest poema anomenat No es mío, no es mío cuanto escribo... de Fernando Pessoa ens diu que no és seu tot el que escriu, no sap a qui s’ho deu tot això. Però encara que fos la sort d’una altra vida que viu en ell està agraït. Ens mostra les seves identitats.
Enric Casasses - Biografia
Enric Casasses va néixer a Barcelona l’any 1951. És fill d’Enric Casasses i Simó. Els seus primers llibres són de principis dels anys setanta però ha obtingut un bon reconeixement i s’ha convertit en un punt de referència ineludible del panorama poètic català.
Enric Casasses compta amb una llarga trajectòria que l’avala (els seus primers llibres són de principis dels setanta), però en els darrers temps ha acabat assolint un reconeixement merescut i s’ha convertit en un punt de referència ineludible del panorama poètic català. Fins i tot es pot afirmar, sense exageració, que ha creat escola. També és dels qui més han contribuït, amb els seus recitals espectaculars, a fer viva la poesia fora dels llibres i de la lletra impresa.
Els seus textos parteixen sovint de la construcció lingüística d'una imatge (o d'una idea) a partir de la qual, i des de dintre mateix del poema, s'ofereix una particular visió del temps i de les coses.
La seva és una poesia transgressora i precisament pot ser-ho perquè paral·lelament posa de manifest un vast coneixement de la tradició poètica.
Jo - Enric Casasses
Jo
Menjo sol tot l'hivern
t'abraço
camino aquest carrer
t'abraço
m'enfonso en el no res
t'abraço
compro un encenedor
t'abraço
de nit em crec que et veig
t'abraço
potser vol entrar vent
t'abraço
passo calor fa fred
t'abraço
ni t'abraço ni no
t'abraço
discuteixo amb infants
t'abraço
m'aturo pel camí
t'abraço
escric qualsevol vers
t'abraço
em desperto obro els ulls
t'abraço
m'escapo de l'infern
t'abraço
no sé com perquè sí
t'abraço
begut i buit i encès
t'abraço
no et podré abraça més
t'abraço
l'abraç meu et fereix
t'abraço
me'n vaig et dic adéu
t'abraço
estic aquí no ho veus
t'abraço
Comentari:
He escollit aquest poema anomenat Jo d'Enric Casasses perquè en el concert de l'any passat de Catalunya Acció Sonora el vaig escoltar cantat per Joel Joan i no sabia que era de Casasses, com m'ha passat amb molts altres poemes. Aquest poema em porta molts de records i no sé ben bé perquè però és especial.
Tens la força de les coses que... - Enric Casasses
Tens la força de les coses que...
Tens la força de les coses que
cauen amb força, els llamps,
les estrelles, els arbres,
la veritat.
I ets forta com les coses que
pugen amb força,
la mar, els volcans,
els arbres,
la veritat.
Comentari:
Crec que aquest poema anomenat Tens la força de les coses que... d’Enric Casasses ens diu que la veritat té un pes molt important, la veritat et pot caure com un got d’aigua glaçada però a la vegada et fa més fort. M’ha agradat molt com ho ha reflectit en el poema.
Joan Brossa
Joan Brossa va neixer a Barcelona el 1919 i va morir el 1998. Era un poeta, dramaturg i artista plàstic com em pogut veure. Va ser un dels fundadors de la revista Dau al Set (1948) i un dels principals introductors de la poesia visual en la literatura catalana. La seva obra passar per el cinema, el teatre, la música, el cabaret, les arts parateatrasl, la màgia i fins i tot el circ.
Brossa té diferents premis com el Premi Nacional de les Arts Plàstiques (1992), el Premi Nacional de Teatre (1998) i la Medalla Picasso de la Unesco entre d'altres.
Va ser Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i hi ha una fundació creada el 20 d'octubre de 1999 per promoure, conservar i difondre l'obra de Brossa.
Sense Atzar
Aquest poema objecte es titula "Sense atzar" creat el 1988. L'explicació que ens donen és que les cartes queden atrapades per un candau, quedant atrapat amb elles el caprici de l'atzar.
És a dir, les cartes són un joc d'atzar. Són les que decideixen si guanyes o perds, tot depèn de l'atzar, de les cartes.
Però amb el candau ja no pots saber l'atzar perque les cartes estan atrapades, ja no saps si guanyes o perds o si tens bona o mala sort.
"Jo era un ull que veia però no mirava. I tot procés ha estat de reeixir a saber mirar, reeixir en l´empresa de penetrar les coses"
Sense Atzar - Joan Brossa
A
Com podem observar a la façana de la Casa de la Vila a Mollet del Vallès hi trobem una A inclinada. Com sabem la A és la primera lletra de l'abecedari que representa la porta d'entrada a la cultura i al coneixement, la A d'Ajuntament. Brossa deia que la A era el símbol més humà.
El 21 de desembre de 1998 Joan Brossa va signar l'original d'aquesta obra d'art, i nou dies després d'aquest acte Brossa va morir.
El nou Ajuntament va se inaugurat el 9 de novembre de 2002.
"L'idioma de la poesia visual és com l´esperanto. El llenguatge literari ha deixat de ser l´únic vehicle apte per a inclincloure continguts i formes poètics"
JOAN VINYOLI
Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona 1914-1984) Poeta d’una fecunda trajectòria, indestriable de la seva vida, el sentit de la qual qüestionava des de l’interrogant de la fe. El va incitar a escriure una frase de Rilke: "la poesia no és cosa de sentiments sinó d’experiències". Va guanyar el premi Óssa Menor, 1951, amb el recull Les hores retrobades. Amb el poemari Tot és ara i res, (1970), li va arribar el reconeixement de la crítica i a partir d’aleshores va publicar de forma regular. El darrer poemari, Passeig d’aniversari (1984), va rebre nombrosos premis, entre els quals el de la Generalitat de Catalunya, el Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de Literatura. Les seves traduccions de Rainer M. Rilke es van recollir en les publicacions Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985). Va ser membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Després de la seva mort es va publicar la seva correspondència amb Miquel Martí i Pol, en el recull Barcelona / Roda de Ter. (1987).
CAP A LES DEUS
Sigues fidel
a les petites coses;
no t’és donat volar
sobre el callat abisme.
Pel fràgil pont suspès
del cant humil assaja
l’incert, boirós camí
d’aquesta a l’altra vora.
Caduques flors al prat,
un raig de sol efímer,
són ara talismans
que tot ho transfiguren.
Les portes del ponent
de bat a bat se t’obren;
per elles, riu amunt,
cap a les deus penetres.
Indesxifrables són
els signes que il.luminen;
el cant humil, però,
sovint els interpreta.
Comentari:
En la primera estrofa ens parla que encara que el camí sigui incert i no sàpigues que hi ha davant teu has de seguir endavant i ser fidel a les petites coses, coses que no ens donem conta i que deixem passar però a la vegada són les més importants. Em de seguir endavant encara que hi hagi obstacles i no parar-nos mai.
En la segona estrofa ens diu que no tot és durader, sinó tot el contrari (caduques, efímer). Ens diu que les flors o el raig de sol els hi atribuim un gran poder que fa que tot canvii. I et segueix parlan de la mort, que s'apropa i que et porta fins als deus.
I la tercera estrofa és la conclusió de tot el poema, perquè el cant humil és la poesia que interpreta els signes indesxifrables.
PRÒSPER
M'he tornat una gran roca
basculant sobre l'abís;
fa segles que el sol em toca
i l'huracà em porta avís
que és la força que enderroca,
però que amb mi es fa submís.
Temple d'alzines sureres:
veig cimals i torrenteres,
no hi ha gent al meu redol;
m'embriago de silenci
mentre espero que comenci
l'encesa posta de sol.
Sortiu, ara, dels vells nius,
bruixes, dimonis i grius,
a la sabàtica festa,
ompliu la volta celeste,
que jo sóc, entenebrit,
el magià de la nit.
Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
Del temps antic, i a l’acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.
De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l’embragat, o al coixinet que embosca
L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.
I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,
L’antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.
J.V.Foix
Del llibre Sol i de dol
Ed. 62. Barcelona, 1987
Comentari:
He escollit aquest poema anomenat perquè reflecteix el conflicte permanent del món interior de Foix entre dues visions de la realitat expressades en l’últim vers. Ens mostra com alterna tradició i ruptura entre el passat i el futur, entre la primera estrofa (passat) i la segona estrofa (futur), explicant que li agrada fer pel matí i per la tarda.
Podem dir que aquest poema és un sonet. Com podeu observar consta de quatre estrofes, les dues primeres quartets i les dues següents tercets. Podem trobar que alguns sonets en l'última estrofa tenen una conclusió sobre el poema com li passa a aquest.
JOSEP VICENÇ FOIX
(Barcelona, 1893 - Barcelona, 1987)
Un dels més grans poetes catalans del segle XX, va estar vinculat als cercles noucentistes com a col·laborador de 'La Revista'; redactor de 'La Publicitat', 'Quaderns de Poesia' i 'L'amic de les Arts'; director de les revistes d'avantguarda 'Trossos' i 'Monitor', i cofundador d'Acció Catalana (1922). Amb una poesia arrelada als clàssics catalans, provençals i italians, va integrar l'avantguarda en uns versos de gran rigor lingüístic. Autor polifacètic, té obres catalogades com a prosa superrealista: 'Gertrudis' (1927) i 'KRTU '(1932); poesia: 'Sol i de dol' (1947), 'Les irreals omegues' (1949), 'On he deixat les claus' (1953); prosa poètica: 'Del Diari 1918' (1956); articles: 'Els lloms transparents' (1969), i retrats: 'Catalans de 1918' (1965).
Foto: d’esquerra a dreta: Manel Font, J.V.Foix, Sebastià Gasch, Lluís Muntanyà, Josep Carbonell, Federico Garcia Lorca, Salvador Dalí i M.A. Cassanyes. 1927.
ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR
A Joana Givanel
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.
Abril de 1939.
Notícia
El dos de novembre a les vuit del vespre es va estrenar a la sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya l’obra anomenada En Pólvora d’Àngel Guimerà. L’argument d’aquesta obra és sobre un drama de passions amb el rerefons social dels conflictes del moviment obrer.
En Marcó, anomenat «en Pólvora» pels seus cops de geni, ha hagut de fugir a França per haver mort un home, deixant enrere la feina a la fàbrica tèxtil, els amics (especialment en Toni, que el considera com un germà), i un amor, la Taneta, ara pretesa per en Francesc, l'encarregat de la fàbrica. En Marcó haurà de desafiar les autoritats i tornar al poble per recuperar la Taneta. Així es desencadena un conflicte entre el poder i els treballadors, que s'entrellaça amb el triangle amorós format per la Taneta, en Francesc i en Pólvora.
El director d’aquesta obra és Sergi Belbel. I podem trobar actors com Jordi Banacolocha, Manel Dueso, Julio Manrique, Santi Ricart, Marc Rodríguez i Anna Sahun entre d’altres. Aquesta obra acabarà el 23 de desembre.
Salvador Espriu
Salvador Esrpiu va néixer a Santa Coloma de Farners l'nay 1913 i morí a Barcelona el 1985. La seva adolescència la va passar entre Barcelona i Arenys de Mar, d'on era la seva família. Va estudiar dret i història antiga a la Universitat de Barcelona. Va fer un creuer pel Mediterrani el 1933 on va poder conèixer les mitologies clàssiques que havia estudiat i que influirien en la seva obra. Va escriure en narrativa El doctor RIP (1931), Ariadna al laberint grotesc (1935); també en poesia Cementiri de Sinera (1946), El caminant i el mur (1954); i en teatre Antígona (1955), Primera història d'Esther (1948), entre d’altres.
Les Roses Recordades
Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d'abril ? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.
Comentari:
És com un record que té Salvador Espriu de la seva infantesa d'un dia de Sant Jordi i li pregunta a algú si se'n recorda. I comenta que una dona venia i pronunciava els seus noms i els somreia. Aquest poema l'he escollit entre els altres, perquè m'ha inspirat tendresa. Mostra com la dona porta bondat i deixa tancat a fora el sofriment.
Escultura inspirada en el poema creada per Manuel Cusachs.
VERSOS, ENLLÀ DEL CAMÍ
D’un vell color de plata
jo voldria que fossin
els meus versos: d’un noble,
antic color de plata.
Davant la mort, que porta
secrets senyals del rostre
que jo veig en mirar-me,
cerco amb ells extingides
veus del mar, pas de núvol,
les distants primaveres.
Trist i lliure, camino,
davant la mort que em mira,
a la llum, per la plata
antiga dels meus versos.
Comentari:
Mostra com la mort li està arribant, com passa el temps.
Obres completes, 1. Poesia, 2a ed., Edicions 62, Barcelona, 1973.