Joan Vinyoli

JOAN VINYOLI

Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona 1914-1984) Poeta d’una fecunda trajectòria, indestriable de la seva vida, el sentit de la qual qüestionava des de l’interrogant de la fe. El va incitar a escriure una frase de Rilke: "la poesia no és cosa de sentiments sinó d’experiències". Va guanyar el premi Óssa Menor, 1951, amb el recull Les hores retrobades. Amb el poemari Tot és ara i res, (1970), li va arribar el reconeixement de la crítica i a partir d’aleshores va publicar de forma regular. El darrer poemari, Passeig d’aniversari (1984), va rebre nombrosos premis, entre els quals el de la Generalitat de Catalunya, el Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de Literatura. Les seves traduccions de Rainer M. Rilke es van recollir en les publicacions Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985). Va ser membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Després de la  seva mort es va publicar la seva correspondència amb Miquel Martí i Pol, en el recull Barcelona / Roda de Ter. (1987).

http://www.escriptors.cat/autors/vinyolij/index.html

CAP A LES DEUS

Sigues fidel
a les petites coses;
no t’és donat volar
sobre el callat abisme.
Pel fràgil pont suspès
del cant humil assaja
l’incert, boirós camí
d’aquesta a l’altra vora.

Caduques flors al prat,
un raig de sol efímer,
són ara talismans
que tot ho transfiguren.
Les portes del ponent
de bat a bat se t’obren;
per elles, riu amunt,
cap a les deus penetres.

Indesxifrables són
els signes que il.luminen;
el cant humil, però,
sovint els interpreta.

Comentari:

En la primera estrofa ens parla que encara que el camí sigui incert i no sàpigues que hi ha davant teu has de seguir endavant i ser fidel a les petites coses, coses que no ens donem conta i que deixem passar però a la vegada són les més importants. Em de seguir endavant encara que hi hagi obstacles i no parar-nos mai.

En la segona estrofa ens diu que no tot és durader, sinó tot el contrari (caduques, efímer). Ens diu que les flors o el raig de sol els hi atribuim un gran poder que fa que tot canvii. I et segueix parlan de la mort, que s'apropa i que et porta fins als deus.

I la tercera estrofa és la conclusió de tot el poema, perquè el cant humil és la poesia que interpreta els signes indesxifrables.

 

PRÒSPER

M'he tornat una gran roca
basculant sobre l'abís;
fa segles que el sol em toca
i l'huracà em porta avís
que és la força que enderroca,
però que amb mi es fa submís.

Temple d'alzines sureres:
veig cimals i torrenteres,
no hi ha gent al meu redol;
m'embriago de silenci
mentre espero que comenci
l'encesa posta de sol.

Sortiu, ara, dels vells nius,
bruixes, dimonis i grius,
a la sabàtica festa,
ompliu la volta celeste,
que jo sóc, entenebrit,
el magià de la nit.