Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
Del temps antic, i a l’acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.
De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l’embragat, o al coixinet que embosca
L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.
I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,
L’antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.
J.V.Foix
Del llibre Sol i de dol
Ed. 62. Barcelona, 1987
Comentari:
He escollit aquest poema anomenat perquè reflecteix el conflicte permanent del món interior de Foix entre dues visions de la realitat expressades en l’últim vers. Ens mostra com alterna tradició i ruptura entre el passat i el futur, entre la primera estrofa (passat) i la segona estrofa (futur), explicant que li agrada fer pel matí i per la tarda.
Podem dir que aquest poema és un sonet. Com podeu observar consta de quatre estrofes, les dues primeres quartets i les dues següents tercets. Podem trobar que alguns sonets en l'última estrofa tenen una conclusió sobre el poema com li passa a aquest.
